EL DESARRELAT
de Guy Allix
Gabriel Vinyals
No és sense una gran joia que cal celebrar l'edició d'aquest llibre de poemes de Guy Allix. I cal fer-ho per un triple motiu: primer, pel coratge que significa la publicació, per primera vegada, d'un dels poetes més interessants --però menys coneguts-- de la "nova poesia" francesa; segon, perquè els poemes se'ns presenten en una molt bona traducció catalana, deguda a Miquel Edo. I, "last but not least", perquè amb aquest llibre s'inicia una nova col.lecció, "Líquens" dedicada a l'edició de textos poètics.
Des del divuit anys, Guy Allix (Douai, 1953) va triar de ser poeta. Primer les influències dels "chansoniers" (Brassens, Brel) i després les de la gran tradició poètica francesa (Char, Eluard, Rimbaud) van ajudar a refermar una vocació i un discurs cada cop més serrat vers la contenció de la paraula: escriure "tot allò que cal per dir". La tensió paraula-silenci ha generat una obra d'una intensitat lírica poc freqüent i d'una singular precisió, recollida fins avui, en nou llibres, gairebé tots editats a Rougerie. "On escriure quan les teves arrels ja no tenen nom?", "Allò que s'escola entre els mots: la vida empesa a viure", "Deixa que els mots et roseguin i et tenallin", són versos/poema, banderes d'una escriptura que no acaba en els mots plantats damunt del paper, sinó que continua molt més enllà, en una tasca continuada de difusió de la Poesia.
La traducció, dèiem, és un element a tenir molt en compte. No és fàcil traslladar l'idioma precís del poeta, fràgil i consistent alhora, i Miquel Edo aconsegueix que els versos llisquin damunt el català com si aquesta hagués estat la seva llengua original.
Finalment, cal saludar la generosa iniciativa d'aquests "Líquens" tan pulcrament presentats i que, tal com diu la solapa del primer llibre, "neixen amb la vocació reservada i exclusiva de la plana sbarbariana, guiats pel propòsit d'acostar al lector català poetes moderns de llengua romànica àmpliament aplaudits a llur país d'origen, però encara poc llegits a casa nostra". El mateix Miquel Edo i Joan Maluquer dirigeixen la col.lecció. Dues remarques, encara: els títols en preparació, Diari d'Argèlia, de Vittorio Sereni, Dia d'avui, de Jean Follain, Versos per a la Dina, de Camillo Sbarbaro, Dels jocs d'hivern, d'António Franco Alexandre, i El foc és un cementiri, d'Ives Roqueta, i el fet que l'editorial neix fora de Barcelona, a Cabrera de Mar, al Maresme. Ja s'ha dit moltes vegades que les iniciatives més creatives --curt i ras, les iniciatives-- en favor de la poesia vénen de fora de la capital, on el joc de poders i de contrapoders només són capaços de generar literatura consumista i/o iniciatives editorials poètiques sense cap risc.
© Gabriel Vinyals
Dos poemes d’El desarrelat
de Guy Allix
Traducció: Miquel Edo
Il n’y a plus d’amour
Que le mot même
Que le mot même d’amour
Le même mot d’aimer
Une main qui tiraille l’écorce
Isurge le voeu
Caresse la mémoire
Une femme engloutie
Dans la pose toujours là
D’un rêve épars
Rempart irrépressible et le souffle d’un nom
Ombre tressée émoi
Le mot même
Quand tu n’aimes plus que le mot
Et ne sais que dire
Il n’y a plus d’amour
Que le mot même d’amour
Qui t’aime
Ja no hi ha més amor
Que el mateix mot
Que el mateix mot amor
El mateix mot amar
Una mà que estira l’escorça
Atia l’anhel
Acarona la memòria
Una dona sumida
En el posat permanent
D’un somni dispers
Baluard irreprimible i el xiu-xiu d’un nom
Ombra trenada trasbals
El mateix mot
Quan ja no estimes sinó el mot
I no saps sinó dir
Ja no hi ha més amor
Que el mateix mot amor
Que t’ama
****
MADELEINE À LA VEILLEUSE
Vainement ton visage sur le bord du temps
Presqu’une larme se déchire
Tu ne peux regarder plus loin
Que l’espace incessant de cette mort
Qui te frôle et t’enserre
et te lie au monde
LA MAGDALENA DEL GRESOL
Debades el teu rostre a la ratlla del temps
Gairebé s’esquinça una llàgrima
No pots mirar més enllà
De l’espai incessant d’aquesta mort
Que et frega i t’empresona
i et lliga al món.
© Guy Allix
Traducció:© Miquel Edo
ressenya d'El desarrelat